Roma antigua

Quatricciolo:

Piazza Mastai:

Via del Tritone:

Via del Tritone:

Viale Trastevere:

Pompeya

Erupció del 79 d.C

Va deixar atrapats els 25000 habitants que vivien a Pompeia. La ciutat va quedar sota les cendres, amb algun dels edificis més meravellosos de l’antiga Roma.

Pompeia va ser agafada pels romans durant el consolat de Sila. No obstant, l’any 79 a.C, el Vesuvi va estellar al mig de gran tremolors de terra, enterrant Pompeia i Herculà baix un espessa manta de cendres durant més de 1700 anys.

Cap excavació arqueològica com la de Pompeia ha pogut mostrar tan nítidament la vida quotidiana del món antic. La vida ha quedat perfectament conservada per la cendra.

S’han pogut arribar a veure les pintures a les parets d’alguns edificis. La cendra ha congelat la vida de la ciutat, que ha continuat intacta durant més de 17 segles.

La regió va sofrir molts terratrèmols les setmanes abans de la catàstrofe.

La gran explosió es va produir com un enorme núvol. Molts habitants van morir esperant ajuda, d’altres van morir a conseqüència de l’aire calent que va ocupar tota la ciutat fent-la insuportable. 

Les excavacions

La primera persona que va excavar les ruïnes de Pompeia va ser un militar de Saragossa, anomenat José Joaquín de Alcubierre. L'any 1748, Joaquín va intentar entrar amb el seu equip la capa de lava que cobria a Herculà. Més tard va desviar les seves investigacions cap a Pompeia, i Carles III, el Rei en aquest any, el va recolzar amb molt entusiasme. Les seves excavacions van durar 32 anys, en els quals va destapar els edificis més important de la ciutat. Tot i això, va ser molt criticat per la seva duríssimes persecucions i condemnes als lladres d'art que entraven en l'excavació.L'any 1863 l'arqueòleg Giuseppe Fiorelli va inventar un mètode per conservar els cossos dels habitants de Pompeia: Quan l'arqueòleg està excavant, s'adona que hi ha una cavitat, en l'interior es troben restes humanes amb la seva forma natural, aleshores, per el forat vessa guix líquid. Com aquesta cavitat conserva la forma original del cos, en solidificar el guix queda amb la forma del cos, com la foto que veiem a la part superior. Algunes d'aquestes figures s'exposen al museu construït a Pompeia, prop de Porta Marina, una de les vuit portes de la ciutat.El 1912, en un carrer que unia la strada dell 'Abbondanza amb l'amfiteatre es van trobar diverses cases, cadascuna amb un balcó al primer pis, de 6 m de llarg per 1,5 m d'ample. Els atacs aeris durant la II Guerra Mundial van danyar greument algunes de les ruïnes que han estat restaurades. Contínuament es realitzen més excavacions. Encara queda una quarta part de la ciutat sense excavar, i la major part de la zona continua sepultada per terra amuntegada durant les excavacions més antigues.Entre els aspectes més importants dels descobriments destaca el grau de conservació extraordinari dels objectes trobats. La pluja de cendres humides que va acompanyar l'erupció va formar un segell hermètic sobre la ciutat, conservant moltes estructures públiques, temples, teatres, termes, botigues i cases particulars. A més, entre les ruïnes es van trobar les restes de més de 2.000 víctimes del desastre, inclosos diversos gladiadors encadenats perquè no s'escapessin o se suïcidessin. Les cendres, barrejades amb la pluja, es van dipositar al voltant dels cossos, prenent la seva forma i aquests es van conservar encara després que es convertissin en cendres. 

Mosaics a Pompeia

A les pintures parietals s’uneixen mosaics que interpreten amb gran originalitat els dictàmens artístics en els que s’inspira la pintura. Dins de l’art mosaic pompeià es distingeixen diferents estils que corresponen als diferents períodes històrics.

S’utilitzaven fragments de terracota i tessel·les de pedra blanca o negra o les de pasta de vidre. 

Pintura a Pompeia

Les pintures continuen a les parets de les cases ja que els arqueòlegs van preferir deixar-les allà perquè es pogués apreciar de manera més completa la seva refinació i el seu gust.

Es divideix en quatre estils:

1   1. D’incrustació: decoració que reprèn els elements constructius característics de l’arquitectura pública i    privada. 

2. Arquitectònic:  apareixen elements de l’arquitectura que es juguen fantasiosament en perspectives i sobre varis plans que evoquen els complexes escenaris utilitzats al teatre.

3. Egiptizant: es fan marcs que enquadren les escenes pictòriques centrals.

4. Ornamental: art que es caracteritza per l’ús dels colors vius i es representen escenes fantàstiques i mitològiques.  

Edificis i cases de Pompeia

A) El Forum Triangular 

L'àmplia plaça, que acostumem cridar Fòrum Triangular, reuneix entorn de si altres edificis monumentals de Pompeia, els dos teatres i la palestra samnita, a més, al centre de l'àrea es troben les restes d'un temple, erigit segons el model dels temples grecs, d'ordre dòric. Aquest es remunta, en la seva primera estructura, al segle VI aC. El temple va patir remodelacions successives, especialment al segle IV-III aC, però potser després va ser abandonat, i en l'edat romana es va reduir a un simple sacellum o capella. No coneixem amb certesa la o les divinitats a les quals estava dedicat però, almenys en el seu últim període, devien venerar Hèrcules ja Minerva. El Fòrum Triangular presenta, en conjunt, una noble arquitectura de l'edat samnita, amb un vestíbul d'altes columnes jòniques i un pòrtic dòric que envolta la plaça.

   B) El Temple d'Apol·lo

Temple d'Apol·lo. És una solemne construcció que es remunta aproximadament al segle II aC. L'edifici que ha arribat fins als nostres dies va ser erigit només més tard, i al llarg dels segles va sofrir nombroses i importants modificacions, les últimes van ser les que van seguir al terratrèmol del 62 dC, que també va afectar durament aquesta construcció. L'àrea sacra estava cenyida, a l'origen, per un majestuós pòrtic sostingut per 48 columnes jòniques, sobre les quals es recolzava un arquitrau dòric que, al seu torn, sostenia un segon ordre de columnes més petites: després del sisme, l'obra de els estucadors transformar les columnes de l'ordre inferior en corínties i el arquitrau rebre una nova decoració a fistons, en canvi, les columnes superiors van ser eliminades. Al centre de la zona definida pel pòrtic s'alça el cor del temple, la · la, elevada sobre un alt podi envoltat de columnes corínties, sis en el front i nou en els costats llargs, i precedida per una graderia. Aquí devia estar custodiada l'estàtua del déu, però de la mateixa ha arribat fins a nosaltres només la base, recolzada sobre el pis decorat amb motius policroms. Als peus de la graderia que condueix a la cel · la es troba l'altar del sacrifici, d'un bell marbre travertí blanc, en què s'ha descobert una inscripció que es remunta als primers anys de la Pompeia romana. A l'esquerra s'alça una candidatura columna jònica, que antigament sostenia un rellotge de sol. A l'interior del pòrtic s'han trobat estàtues de divinitats, algunes probablement procedents del veí temple de Venus: en canvi, segurament pertanyents al temple d'Apol · lo són les estàtues broncíneas d'Apol·lo i d'Artemisa amb sageta, transferides al Museu Arqueològic de Nàpols i reemplaçades aquí per còpies.

C) Teatre i Amfiteatre

A Pompeia ja hi havia un edifici per a espectacles teatrals al voltant del segle V aC: era d'estructura molt senzilla i s'havia realitzat utilitzant el pendent natural del sòl, segons la manera grec, i amb l'escenari de fusta. Però, amb el passar dels segles, va ser reestructurat diverses vegades. A l'edat samnita es van construir els seients de toba per als espectadors i, en l'edat romana, es van eixamplar les grades i es va construir l'escenari de maçoneria, amb un front escènic arquitectònicament articulat imitant els teatres que sorgien a les grans ciutats d'Itàlia i de l'Àsia Menor. Molts d'aquests treballs es van deure a la munificència d'il·lustres ciutadans pompeians, com M. Antonio Primer, M. Olconio Rufo, M. Olconio Celere. El teatre avui se'ns presenta amb la seva última reforma de l'edat augustea. La càvea amb els llocs per als espectadors està sostinguda, en part, per un passadís cobert, en les ales es troben els tribunals reservats a les persones de major importància. El plànol de l'orquestra, que ja no estava destinat, com abans, a l'acció dels actors, també estava ocupat pels espectadors. L'escenari consisteix en un baix llotja, on s'actuava, i en un majestuós fòrum amb fornícules, templets i tres portes que s'obrien a la manera de la façana d'un palau, columnes, timpans i estàtues, embellien l'estructura. El teatre podia contenir uns cinc mil espectadors. Darrere de l'escenari hi ha una zona quadrada amb pòrtics, on s'aturaven els espectadors i es refugiaven en cas de mal temps. Al costat del teatre s'alça el Odèon, edifici de formes similars, però més petit, destinat a manifestacions artístiques que atreien menys públic, com les audicions musicals, els recitals de poesia, els mims, i podia contenir menys de mil persones. Va ser restaurat al voltant del 80 A.C. pels duumvirs C. Quinzio Valc i M. Porcio, i no va patir altres remodelacions. Les grades es conserven molt bé i constitueixen un noble exemple del gust hel·lenístic tardà que floria a Pompeia, com en altres costats, en els dos últims segles abans de Crist. Interessants documents de l'escultura d'aquesta època són els telamons de tova que adornaven l'extrem de la càvea. En la mateixa època, a càrrec dels mateixos duumvirs, va ser construït l'amfiteatre, capaç de contenir aproximadament vint mil espectadors, que és el més antic dels amfiteatres romans que coneixem. L'edifici, en part està construït dins del terreny, no té subterranis, i s'accedeix a les grades mitjançant escales exteriors. Per tant, no trobem aquí aquesta complexitat estructural que caracteritza els amfiteatres de la primera edat romana imperial. 

D) La Basílica

Si, en termes moderns, el Fòrum era la "city" de Pompeia, la Basílica era, sense cap dubte, la seva Borsa, el cor per excel · lència de les activitats econòmiques, però també dels plets jurídics, civils i comercials de la ciutat .L'edifici que l'albergava, el més grandiós i solemne dels monuments públics pompeians, va sorgir a la cantonada sud-oest del Fòrum cap a fins del segle II aC, com ho testimonien algunes inscripcions en llengua osco-samnita descobertes en el lloc. De planta rectangular, la Basílica s'estenia sobre una àmplia àrea de 55 per 24 metres i tenia l'entrada principal, precedida per un vestíbul de pòrtic sense cobertura i realçada pel que fa al nivell de la plaça, insòlitament situada sobre un dels costats curts del rectangle, el que es troba tot just darrere del pòrtic del Fòrum; dues entrades secundàries es trobaven en el centre dels costats llargs. Una vegada superat l'ingrés, l'interior s'obria subdividit en tres naus diferents: la central, la més àmplia, estava envoltada per robustes columnes revestides d'estuc, mentre que al llarg de les naus secundàries hi havia una filera de semicolumnes jòniques, si origen decorades amb un segon ordre de semicolumnes corínties superposades a les primeres. El costat curt, situat davant del ingrés, estava ocupat pel tribunal, la zona reservada als jutges de la Basílica, elevat sobre un podi. Després del terratrèmol del 62 dC, que ho comprometre greument, l'edifici va ser deixat en estat d'abandonament.

E) La casa Vetti i del fauno

Els grafits electorals i dos anells de segell diuen que aquesta domus pertanyia als Vettii, dos lliberts adinerats. La casa va ser reformada al segle I d.C. i s'organitza al voltant d'un pati interior o peristil. Les pintures de l'entrada, d'estil senzill, expressen vots de prosperitat. En les mateixes sobresurt la figura de Príap, déu de la fertilitat, que recolza la seva enorme membre en el platet d'una balança a què fa contrapès una bossa de diners. A la dreta de l'entrada es troba el larari: un templet amb un fons pintat amb els Lares i el Geni de l'amo de la casa mentre realitza un sacrifici als déus. A sota hi ha la serp Agathodémone, numen tuteles. A la llar de la cuina es troben la reixeta i les olles. Aquí es va trobar l'estàtua de Príap, que pertanyeria al jardí, on hi havia altres estàtues amb sortidors d'aigua en un ric context escenogràfic. La sala és famosa pels panells pintats de "vermell pompeià" i pel fris dels oficis i els jocs que realitzen els amorets. Les parets decorades en el quart estil amb escenes mitològiques, transformen la sala d'estar en una mena de pinacoteca que elevava la imatge cultural de l'amo.

F) La vila dels misteris

La Vila dels Misteris o Vila dei Misteri és una ruïna ben conservada d'una vila que queda a uns 800 metres al nord-oest de Pompeia i a uns 200 de la Porta d'Herculano. Encara que coberta per metres de cendra i altre material volcànic, la vila va patir només danys menors en l'erupció del Vesuvi l'any 79, i la majoria de les seves parets, sostres, i més en particular els seus frescs van sobreviure en gran mesura intactes. La Vila tenia belles sales tant per menjar com per a l'oci, i espais més funcionals. Una premsa de vi va ser descoberta quan es va excavar la Vila i ha estat restaurada al seu lloc original. No era infreqüent a les cases dels molt rics incloure zones per a la producció de vi, oli d'oliva o altres productes agrícoles, especialment des que molts romans de l'elit eren propietaris de granges o horts en la proximitat de les seves viles. És un exemple d'un habitatge de gran luxe unida a una explotació agropecuària. S'integra en el paisatge mitjançant grans pòrtics interiors que donen a jardins penjants. En aquest sentit, la Vila dels Misteris resulta molt diferent de les cases trobades en la ciudad.

La Vila rep el seu nom per les pintures en una habitació de la residència. Aquest espai va poder haver estat un triclinium, i està decorat amb frescos del segle I aC Encara que el tema real és objecte de controvèrsia, la interpretació més usual de les imatges és que es tracta de la iniciació d'una dona en un culte especial a Dioniso, un culte mistèri que requeria rituals específics i rituals per esdevenir membre. De la resta d'interpretacions, la més destacada és la de Paul Veyne, que creu que representa a una jove passant pels ritus del matrimoni. 

Pompeya - 1a sesió

Mapa de la ciutat antiga:

Temple:

És l’edifici religiós més important de la ciutat, és molt antic. Es va restaurar el segle II aC. Estava envoltat per quatre costats per unes columnes acanalades.

S’alçava damunt un podi al qual s’accedia amb una imponent graderia. Hi havia un altar de marbre, que té una inscripció amb el nom dels quatuorvirs que el van encarregar. 

Basílica:

S’hi administrava la justícia. Té una planta rectangular i tres naus. És un dels exemples més antics d’aquesta mena d’edificis.

L’entrada estava en un dels costats, a l’est, i al costat contrari hi havia el tribunal, on hi estaven els jutges.  

Amfiteatre:

Va ser construït l’any 80 aC. No tenia soterranis sota l’arena. La càvea es divideix en tres graderies, l’última es reservava a les dones. Hi havia forats que allotjaven les subjeccions del velari. 

Teatre:

El cementiri estava a les afores de les muralles. Destaquen la de la porta de Nocera, la de la porta de Nola, la de la porta de Herculano i la porta del Vesubi. En cada un d’aquests llocs cada família construïa la seva tomba. 

Porta:

L’entrada principal és diu Porta Marina. Té dos passos coberts amb volta, un per vianants i un pels que anaven en cavall. Antigament no era l’accés principal de la ciutat.  

Cementiri:

El cementiri estava a les afores de les muralles. Destaquen la de la porta de Nocera, la de la porta de Nola, la de la porta de Herculano i la porta del Vesubi. En cada un d’aquests llocs cada família construïa la seva tomba. 

Termes:

No tenien frigidarium, però tenien el laconicum, una sala amb aire calent i sec, cosa que només tenen aquestes termes de Pompeia.  

Odèon:


Era un teatre petit dedicat a la música. La iniciativa de la seva constitució va sortir de Cayo Quincio i Marc Porcio. Té una forma semicircular sense allargaments. 

Dioses del Olimpio (1)

HEFEST.- Segons tu, doncs, es tracta d’un nen extraordinàriament viu.

APOL·LO.- No només això: a hores d’ara és també músic.

HEFEST.- En què et bases per dir això?

APOL·LO.- Amb una tortuga morta que trobà s’ha fet un instrument musical; hi ha ajustat uns braços, els ha junyit, hi ha fixat unes clavilles, ha col·locat a la part de baix un pontet i l’ha tensat amb set cordes; amb això, Hefest, entona una melodia tan delicada i tan harmoniosa, que fins i tot jo, amb tants anys d’experiència com a citarista, li tinc enveja. Maia diu que no para mai al cel, ni tan sols de nit, sinó que empès per la curiositat, baixa fins a l’Hades, sens dubte per mirar de robar alguna

cosa allí també. Té ales als peus i s’ha fet una vareta de poders màgics, amb la qual guia les ànimes i condueix els morts.

LLUCIÀ, Diàlegs dels déus, 11 (7)

• De quina divinitat parlen Apol·lo i Hefest? De qui és fill?

La divinidad de la ciencia.

Apolo y Hefesto conversan acerca de la inteligencia del hijo de Maya y Zeus, Hermes, que demuestra sus mañas siendo un bebé.

 

• Quins són els atributs d’aquest déu? Quin és el nom de la «vareta de poders màgics» i com apareix representada?

      Las alas en los pies, el gorro que llevaba y el caduceo.

El caduceo

• Quins són els treballs que li estan encomanats a aquest déu? Expliqueu alguna història relacionada amb ell.

Cumplia tareas de mensajero, también es el protector de los viajeros, pastores, oradores, atletas, comerciantes, y hasta ladrones y rufianes.

Cuando la ninfa Ìo, una de las amantes de Zeus, fue atrapada por Hera y puesta bajo la vigilancia del gigante de cien ojos Argos Panoptes, Zeus ordenó a Hermes que robase a la ternera, pero fue denunciado por Hiérax. Hermes tuvo que matar a Argos. Por este asesinato es muy comúnmente llamado Argifontes. En otra versión Hermes salvó a Ío durmiendo al gigante con historias y canciones y decapitándolo entonces con una espada con forma de medialuna. Los ojos de Argos fueron puestos en la cola del pavo real, símbolo de Hera.

• Esmenteu altres personatges mítics relacionats amb la música.

Apolo, Hathor, Sárasuati

El disseny bàsic d’una ciutat romana

Model principal del començament de les noves ciutats romanes:

Els traços de les ciutats romanes, s’insipareven basicament en els plans ortogonals. És a dir, organitza el disseny dels carrers en angle recte, creant illes rectangulars. Les ciutats que presenten aquest tipus de planejament urbà, en tot o en part, en tenen una morfologia urbana perfectament distingible en seu traçat viari. Aquest tipus de pla té l'avantatge de què el seu parcel·lament és més fàcil per la regularitat de la forma de les seves illes. Malgrat aquesta simplicitat aparent, aquest tipus de pla presenta alguns inconvenients, ja que prolonga la longitud dels trajectes, i augmenta la congestió de trànsit en les hores punta, donada la dificultat per accedir al centre urbà o a la perifèria ràpidament, per evitar la qual cosa es pot complementar amb carrers "diagonals". Tampoc no permet una bona visibilitat en l'encreuament dels seus carrers, problema que es pot solucionar amb els xamfrans.

Ceremonia riutal de la inaguraciço d’una nova ciutat romana:

Per la seva inaguració com a ciutat de nova planta, es seguien els següents passos:

1.               Els romans van prendre el ritual de la inauguratio o fundació d'una ciutat dels etruscs, i consistia bàsicament en el següent:

2.               En primer lloc, un àugur consultava els presagis i confirmava si el lloc resultava propici per als déus.

3.               En cas favorable, es procedia la inauguratio: es marcava el perímetre de la ciutat, en el lloc triat, amb una arada tirada per dos bous.

4.               Després s'efectuava la delimitació: s'establien tres zones (sagrada, pública i residencial).

5.               Més tard un sacerdot oficiava la consagració: un sacrifici en honor de la Tríade capitolina (formada pels déus Júpiter, Juno i Minerva).

6.               Finalment es duia a terme la centuriació, o divisió del territori en centúries o parcel·les quadrades, i es feia el repartiment entre els colons.

Construccions del sanajament i defensa de les ciutats romanes:

Els romans acostumaven a situar els seves ciutats a la plana, en llocs amb un bon abastiment d’aigua, condicions climàtiques òptimes i ben comunicats. En qualsevol ciutat romana es poden distingir tres àrees: 1à l’àrea privada, on hi havia els habitatges de tota mena: cases unifamiliars (domus) i edificis de pisos (insulae). 2à l’àrea religiosa, on estaven els temples. 3à l’àrea pública.

Els romans, creien que si no construïen un clavegueram, que recorregués tota la ciutat per sota els carrers, aquesta ciutat no podria prosperar. Gràcies a aquesta idea, actualment tenim moltes ciutats, com ara Roma, en que encara funciones els claveguereams. També crèien, que per ser una bona ciutat els carres havien de estar bé,

per tant, van construïr grans camins formats per pedra que unien ciutat, travessant boscos i muntanyes, sempre en línea recta.

Com a construccions de seguretat, sempre construïen una muralla, que envoltava tota la ciutat, es marcaven uns límits, i es tardava molt en fer-ho ja que la ciutat anava creixent.

El centre de la vida pública era el fòrum, situat on e.encreuaven el cardo i el decumanus (a Bàrcino, estaria situat a l.actual Plaça Sant Jaume). El fòrum era una plaça en forma rectangular envoltada per un pòrtic de dos pisos.

Al fòrum hi havia diversos edificis com el temple principal, la cúria (lloc de reunió del Senat) i els edificis dels magistrats, la basílica (administració de justícia), el mercat (macellum) amb botigues o tabernae i la latrina pública; a l.entrada del fòrum hi solia haver arcs de triomf i columnes honorífiques.

La ciutat romana disposava, a més, d.edificis dedicats a l.esbargiment, com les termes (com les de la ciutat d.Ilerda), el teatre, l.amfiteatre i el circ.

La necròpolis era el cementiri de les ciutats romanes. Les necròpolis estaven situades fora del recinte emmurallat i les tombes es col•locaven al llarg dels camins que conduïen a les portes de la ciutat.

Exemples de ciutats romanes a Catalunya són Barcino, Tarraco, Empuriae i Ilerdae.

Manera de distribuïr l’aigua per la ciutat:

Quan l’aqüeducte arriba a la muralla de la ciutat, es construeix una torre i, unida a ella, un dipòsit per a recollir l’aigua. A la torre es col·loquen tres canonades que reparteixen de forma igual l’aigua entre els dipòsits que han d’estar comunicats entre ells. Així, en un, el central, han d’arribar les canonades que duen l’aigua a les fonts i sortidors; en un altre les dels banys públics i, en el tercer, les de les cases privades… sempre que no faci falta per a l’ús públic. Els que portin l’aigua a les seves cases privades contribueixen al manteniment dels aqüeductes amb un impost pagat als recaptadors.

CIL II 4529

L . PEDANIO . L . LIB
EVPHRONI
IIIIII . VIR . AVG
PRIMVS . ET . AGATHOPVS . LIB
L . PEDANIVS . CLEMENS
IN . MEMORIAM . L . PEDANI
EVPHRONIS . CVIVS . BASIS
LAPIDEA . AERE . CLVSA . VETVSTATE
ERAT . CORRVPTA . STATVAM . EIVS
MARMOREAE . SVPERPOSVIT
PERMITTENTE . ORDINE
BARCINONENSIVM

L. Pedanio L. Lib(erto) Euphroni, sevir(o) Aug(ustali), Primus et Agathopus lib(erti), (aquesta era la inscripció de l’antinc pedestal). L. Pedanios Clemenus in memoriam L. Pedani Euphronis, euius basis lapidea aere clusa (es creu que les cantoneres eren de bronze) retustate erat corrupta, statuam aius marmoreae superposuit, permittente ordine Barcinonensium. 

CIL: Corpus Inscriptionum Latinarum es una recopilación exhaustiva de inscripciones latinas, y algunas griegas, del mundo romano. Representa la fuente que proporciona autoridad en la documentación de la epigrafía legada por la Antiguedad clásica. Al acoger todo tipo de inscripciones, públicas y privadas, arroja luz sobre todos los aspectos de la vida y la historia de Roma. El CIL recoge todo tipo de inscripciones latinas de todo el territorio del Imperio romano, ordenándolas geográfica y sistemáticamente. Los primeros volúmenes recopilaron y publicaron versiones autorizadas de todas las inscripciones previamente publicadas. El Corpus continúa siendo actualizado con nuevas ediciones y suplementos.

Construyendo a Roma

EMPERADORES

Julio Cesar

Durante el final de la República romana, este dictador, general e historiador destacó como una de las principales personalidades dentro del ámbito político y militar. Bajo su mando se conquistaron los territorios de Galia, se intervino en la situación de Egipto y se llevaron a cabo ciertas reformas que estabilizaron todo el mundo mediterráneo.

Nació en el seno de la familia patricia Julia, se fue a Asia tras ser presionado por el dictador Sila, para en los años posteriores ejercer como tribuno militar, cuestor y edil curul. Tras intervenir en la conspiración de Catalina, formó parte del primer triunvirato, se convirtió en cónsul y derrotó a Pompeyo en una guerra civil, con lo que obtuvo el poder absoluto como dictador en la etapa final del sistema republicano de Roma.

Su gran conquista fue la Galia. Fue nombrado procónsul de la Galia, se encargó del gobierno de esta provincia, territorio en el que durante varios años desarrolló campañas de conquista que llegaron más allá de los Alpes. Finalmente derrotó a los galos en Alesia y su jefe, Vercingétorix, fue ejecutado en Roma.

Sus victorias fueron:

Venció a Pompeyo en Italia, Hispania y Grecia (48 a.C); a sus partidarios en Tapso (46 aC.); a sus hijos en Munda (45 a.C); y también sometió al rey del Ponto. De este modo consiguió el mando de todos los ejércitos.

Su asesinato: el partido aristocrático conspiró contra Julio César debido a sus reformas, de manera que un grupo de senadores, dirigido por Marco Bruto, le asesinaron con dagas durante una reunión en el edificio del Senado.

Augusto

Tras la muerte de César, entabló la lucha contra el que había sido su lugarteniente, Marco Antonio; para ello contó con el apoyo de Cicerón y de los republicanos del Senado, que esperaban dividir a los cesaristas enfrentándoles entre sí; también contó con el apoyo de los grandes financieros, lo que le permitió costearse un ejército propio.

Tras derrotar a Marco Antonio en la batalla de Módena, exigió del Senado el nombramiento de cónsul; rechazado por su juventud, marchó sobre Roma y tomó el poder sin combatir, ya que las legiones enviadas contra él prefirieron apoyarle.

Desde el año 43 a. C., pues, Octavio Augusto fue cónsul y se hizo otorgar poderes extraordinarios. Enfrentado a las resistencia de los republicanos Bruto y Casio, fuertes en Oriente, Octavio decidió aliarse con sus antiguos enemigos Marco Antonio y Lépido y formar con ellos un triunvirato. Comenzó entonces la persecución de los republicanos (en la cual murió Cicerón), que culminó en la batalla de Filippi en Macedonia.

Marginado Lépido, Octavio se repartió el poder de hecho con Marco Antonio, dejando a este último la zona oriental, mientras él permanecía en Roma y controlaba la parte occidental. El enfrentamiento entre ambos condujo a la Guerra de Perugia, en la que el jefe militar de Octavio Augusto, Agripa, derrotó a los antonianos. La conferencia de Brindisi estableció un nuevo reparto de zonas de influencia entre los triunviros: Octavio dominaba en Occidente; Marco Antonio en un Oriente restringido, que alcanzaba sólo hasta el río Drin Lépido en África; e Italia se consideraba neutralizada bajo el dominio conjunto de los triunviros. El matrimonio entre la hermana de Octavio y Antonio selló la paz, que se mantuvo durante cuatro años.

Además, en el 39 Sexto Pompeyo recibió Sicilia, Cerdeña, Córcega y Acaya, con el compromiso de mantener a Roma abastecida de grano; pero en el 36 Octavio hubo de enfrentarse a Sexto Pompeyo, a quien derrotó en la batalla de Nauloque.  El gobierno de Octavio Augusto se hizo popular en Occidente en virtud de su impulso a la agricultura y de la integración de las provincias con Roma.

Mientras tanto, Marco Antonio había sucumbido a la influencia de Cleopatra VII de Egipto y practicaba una política orientalizante, poco propicia a los intereses romanos; Octavio explotó en su favor esta circunstancia, declarando la guerra a Cleopatra en el 32. Tras la victoria naval de Actium, entró en Alejandría, donde Marco Antonio y Cleopatra se suicidaron. Con la anexión de Egipto, Octavio dio a Roma el control sobre todo el Mediterráneo.

Tiberio

Tras la muerte de Cayo y Lucio, los herederos al trono, fue llamado por el emperador y nombrado sucesor, a condición de que adoptase a su sobrino Germánico. Tras una serie de nuevas campañas en Germania, a la muerte de Augusto fue nombrado emperador.

Los historiadores romanos interpretaron su etapa como gobernante de forma ambivalente: por un lado se le reconocieron su capacidad administrativa y su habilidad de gobernante, pero por otro, su personalidad difícil y desconfiada, que le llevó a desencadenar persecuciones contra todos aquellos que podían enfrentarse a él, generó a su alrededor la imagen de un tirano cruel e inmisericorde sin duda inmerecida.

La muerte de Germánico, acaecida en extrañas circunstancias, la persecución de la que fueron objeto otros notorios miembros de la familia imperial y los procesos de lesa majestad abiertos contra la élite senatorial, atrajeron sobre él una gran impopularidad, agravada por su decisión de abandonar Roma y gobernar desde su lugar de retiro en Capri.

La ausencia del emperador otorgó gran poder a Sejano, el prefecto del pretorio, que utilizó su posición para reprimir duramente a sus enemigos políticos e incluso asesinar a Druso, el hijo de Tiberio, para facilitar así su propio camino al trono. Desenmascarado por Tiberio, Sejano cayó en desgracia y fue ejecutado. Al morir, Tiberio dejó a su sucesor, Calígula, una institución imperial consolidada, con las arcas llenas y las provincias en paz.

Claudio

Emperador romano de la dinastía Julio-Claudia. Era sobrino de Tiberio, sobrino segundo de Augusto y tío de Calígula, a quien sucedió en el año 41. Marcado por varias taras, Claudio era tenido por un bobo en la corte romana, pues se había mantenido apartado de los asuntos públicos, concentrado en escribir estudios históricos sobre los etruscos y los cartagineses.

Cuando la guardia pretoriana destronó y asesinó a Calígula, acabando con su despótico reinado, coronó a Claudio, que con más de cincuenta años era el único superviviente de la dinastía, pensando quizá en poner al frente del Imperio a alguien manejable. Claudio se reveló entonces como un hombre inteligente y un emperador capaz: amante de las tradiciones romanas, restableció el modelo administrativo de Augusto, repudiando el absolutismo en favor de una mayor colaboración con el Senado.

Trató de volver a la pureza de la religión romana, restaurando cultos abandonados y combatiendo los que entendía como «supersticiones» extranjeras. Para mayor eficacia puso los cargos políticos decisivos en manos de sus libertos, sentando las bases de la burocracia imperial. Extendió la ciudadanía romana entre los provinciales.

En el terreno exterior, impulsó la conquista de Britania entre el 43 y el 47, así como la anexión definitiva al Imperio de Mauritania y los territorios orientales de Licia, Panfilia, Judea y Tracia. Una de las lacras del reinado de Claudio fue la influencia que sus mujeres ejercieron en los asuntos de gobierno. Su tercera mujer, Mesalina, le ridiculizó públicamente con su escandalosa promiscuidad, hasta que se decidió a ejecutarla en el 48.

Casado luego con su sobrina Agripina, ésta le convenció para que designara sucesor a Nerón. Conseguido su objetivo, Agripina envenenó a su marido y vio acceder a su hijo al Trono imperial.

Neron

Era hijo del primer matrimonio de la segunda mujer de Claudio, Agripina la Joven y, por tanto, tataranieto de Augusto.

Agripina convenció a Claudio para que adoptara a Nerón en el 51, señalándole como heredero de la diadema imperial; para fortalecer su posición casó a Nerón con otra hija de Claudio, Octavia, en el 53; y, finalmente, asesinó al emperador en el 54, dejando el camino libre para su hijo. Éste fue proclamado emperador con sólo 17 años por la guardia pretoriana, dirigida por el prefecto Burro.

El reinado de Nerón se inició bajo la influencia de Burro y del filósofo Séneca, a través de los cuales era Agripina la verdadera dueña del poder. Pero cuando Agripina sospechó que Nerón pretendía sacudirse la tutela materna, empezó a conspirar con Británico para derribarle, y el emperador respondió haciendo asesinar tanto a Británico como a Agripina.

Tras cinco primeros años de reinado bastante tranquilos, recordados más tarde como uno de los mejores periodos de la historia romana, el emperador empezó a convertirse en un tirano sin escrúpulos, interesado tan sólo por gozar de los placeres de la vida y de la belleza, bajo la influencia de su caprichosa amante Popea. También hizo asesinar a Burro y le sustituyó por su favorito Tigelino.

Embarcado ya en un despotismo delirante, Nerón cometió toda clase de atrocidades y extravagancias: se dedicó a hacerse adular como poeta, músico, bailarín y deportista en actuaciones públicas; hizo arder la ciudad de Roma para reconstruirla a su gusto; desató persecuciones contra los cristianos acusándoles de ser los culpables del incendio; intentó ganarse al pueblo con espectáculos y regalos en los que arruinó el tesoro imperial; e incluso provocó la muerte de Popea, haciéndola abortar de una patada durante un acceso de cólera.

Una conjura organizada por Pisón para derrocarle fue descubierta y castigada; como represalia, Nerón ordenó suicidarse, entre otros, a sus antiguos amigos Séneca y Petronio. Tres años después se rebelaban contra él los gobernadores de las Galias, la Hispania Citerior y Lusitania; la rebelión halló eco en el Senado, que acordó deponer al emperador en el 68. Nerón se hizo matar por su secretario cuando iba a ser arrestado, dando paso a un año de confusión en el que pugnaron por el poder cuatro emperadores.

Vespasiano

Pretor en tiempo de Calígula y militar brillante en Britania durante el reinado de Claudio, su humilde origen hizo que no fuese objeto de represalias por parte de Nerón, quien no veía en él amenaza alguna.

A la muerte de éste, en el 68, Vespasiano se encontraba en Palestina, reprimiendo una revuelta de los judíos, y fue proclamado emperador por el ejército de Oriente. Dejó entonces parte de su ejército en Judea para que continuara el asedio de Jerusalén, al mando de su hijo Tito, mientras él se apoderaba rápidamente de Egipto, base de abastecimiento de cereales de Roma, con lo cual puso al emperador Vitelio en una situación muy delicada.

Tras la derrota y muerte de Vitelio durante el asalto de Roma por parte de las legiones del Danubio, que se habían puesto del lado de Vespasiano, éste logró ceñirse la corona imperial sin oposición. Como emperador, trató de sanear el gobierno y las finanzas pública, al tiempo que intentaba aparecer como el restaurador de las antiguas tradiciones.

Con el ascenso de Vespasiano y de la dinastía Flavia, se produjo una transformación en la sociedad romana que significó un aumento de la influencia de los itálicos, pues el propio emperador era de origen sabino y de clase ecuestre. Concedió el derecho de ciudadanía a muchas ciudades, como una manera de mejorar la percepción de tributos y consolidar internamente el imperio. Asociado con su hijo Tito, que recibió el poder tribunicio y el mando proconsular, intentó establecer en el Imperio Romano el principio de monarquía hereditaria.

Durante su gobierno se reprimió una gran sublevación de los bátavos y los lingones, y se prosiguió la conquista de Britania por Cneo Julio Agrícola. Reparó las ruinas de Roma, construyó el templo del Capitolio e inició la construcción del Coliseo de Roma. De acuerdo con sus deseos, le sucedió su hijo Tito.

CONSTRUCCIÓ DE L'AMFITEATRE

L’amfiteatre és un edifici ovalat que consta de tres parts bàsiques:

• La pista (arena) era on es feien espectacles, estava cobert de sorra.
• El soterrani (fossae) estaven situats sota l’arena i coberts per un empostissat de fusta, servien com a magatzems per als decorats, les gàbies de les feres, els departaments pels lluitadors, etc. Hi havia un sistema de rampes que servia per pujar les feres a la pista.
• La graderia (cauea) estava constituïda per un sistema de galeries que sostenien i permetien accedir-hi  per unes escales i uns accessos. Estava separada de l’arena per un mur anomenat pòdium. Hi havia una o més tribunes reservades a l’emperador i els grans personatges.

A l’amfiteatre es celebraven diversos espectacles:

• Les lluites de gladiadors: els gladiadors eren condemnats a mort, també podien ser esclaus castigats pels seus amos o bé homes lliures que no havien trobat un altre recurs per viure. Eren entrenats en unes escoles especials i el dia del combat desfilaven i saludaven l’emperador amb un crit tradicional:  aue Caesar, morituri te salutant. Després es feien les parelles a sorts i començaven a barallar-se. Hi havia uns instructors que vigilaven que la lluita no fos fingida i si calia fuetejaven els gladiadors. El públic cridava i animava al gladiador per qui havia apostat. Quan un dels dos lluitadors es feria alçava la mà per demanar gràcia. L’emperador que portava els jocs decidia segons la opinió del públic. Si havia lluitat bé, la gent aixecava el polze, però si el baixava, el vencedor matava el vençut. Un bon gladiador tenia molts admiradors i podia rebre regals i diners.
• Les uenationes: eren espectacles d’animals. Feien exhibicions d’animals exòtics, portats de provincies llunyanes.
• Les naumachiae: eren ofertes excepcionals. Representaven combats navals. S’inundaven les arenes i els gladiadors feien batalles navals històriques.
• Les execucions: els condemnats a mort lluitaven sense armes amb les feres. S’acostumaven a fer en hores de poca assistència.