lunes, 24 de octubre de 2011

Lucrecia:


Los soldados romanos se reunieron para hacer apuestas sobre cuál era la mujer más virtuosa. Esa misma noche, un soldado salió en busca de esa mujer y fue de casa en casa para poder encontrarla. Cuando entraba en estas casas se encontraba a las mujeres haciendo lo que no debían. Hasta que llego a casa de Lucrecia, y se la encontró frente a la chimenea cosiendo. Más tarde, cuando llegó al campamento, le comunicó a los romanos que ésta era esa mujer. La noche siguiente Tarquinio se acercó a casa de Lucrecia, ella lo acogió por una noche y le dio de cenar, cuando terminaron Lucrecia se retiró hacia su habitación pensando que Tarquinio haría lo mismo y se acostaría en la que Lucrecia le había ofrecido, pero él se fue a la habitación de Lucrecia con espada en mano, y le dijo: “TACE LUCRETIA TACE SEX. TARQUINIUS SUM FERRUM IN MANU EST MORIERIS SI EMISERIS VOCEM”. Entonces la violó y se fue. Al día siguiente Lucrecia llamó a su padre y a su esposo y les contó lo sucedido, instantes después sacó una daga que llevaba escondida y se la clavó en el pecho.



Leda y el cisne: 

Leda, esposa de Tindareo de Esparta, era otra de las amantes humanas de Zeus. Cuando caminaba junto al río Eurotas, fue violada por Zeus, disfrazado de cisne. Como consecuencia, puso dos huevos de los cuales nacieron cuatro hijos: Jelena, Clitemestra, Cástor y Pólux, aunque solo Helena y Pólux son considerados hijos de Zeus. Leda luego es divinizada por Némesis, la diosa del castigo justo. En las versiones más antiguas, Leda simplemente encuentra un huevo en donde está el germen de Helena, hija de Zeus y Némesis. En ese relato, Némesis trata de escapar de Zeus mediante la metamorfosis, convirtiéndose en distintos animales para poder escapar del dios. Pero Zeus hace exactamente lo mismo y compensando cada cambio con el suyo propio, hasta que finalmente ella se convierte en una oca y él la viola en forma de cisne. Pone luego el huevo en un pantano en donde lo encuentra Leda. 


Ulises y las sirenas:

Las sirenas son personajes mitológicos cuyo canto embrujador llevaba a los marinos a su perdición. Los métodos de seducción de las sirenas variaban de un relato a otro, pero todas ejercían la misma atracción sin parangón sobre los navegantes. 

El primer testimonio acerca de la aparición de sirenas se remonta a La Odisea de Homero, que relata las aventuras tumultuosas del héroe griego Ulises, durante su largo viaje de regreso a Ítaca, después de la guerra de Troya: las sirenas de la época no son esos seres mitad mujer, mitad pez, que las leyendas más modernas retuvieron, sino unas aves con cabeza y pecho de mujer. 

En la mitología griega, las sirenas viven en una isla del Mediterráneo. Su canto es tan bello que los marinos que las escuchan no pueden resistírseles y arrojan sus naves contra los arrecifes. Los sobrevivientes son asesinados sin piedad. Cuando Ulises abandona la morada de la hechicera Circe, sabe que debe pasar cerca de la isla de las sirenas. Siguiendo los consejos de la hechicera, el astuto héroe recurre a una estratagema que le permitirá oír y no obstante salvar la nave y a sus compañeros. 

Tapa los oídos de sus hombres con cera después de haberles pedido ser sólidamente atado al mástil. Así podrá saciar su curiosidad escuchando el canto de las sirenas, sin ceder a su encantamiento. Este canto se revela melodioso y desgarrador, y está colmado de bellas promesas. Ulises les grita a sus compañeros que lo desaten, pero por supuesto éstos permanecen sordos a sus gritos. Finalmente, el barco pasa y los héroes escapan al funesto destino de tantos otros marinos. 

lunes, 10 de octubre de 2011

Et in Arcadia ego

La història del mite comença el 1969, quan Henry Lincoln va llegar un llibre titulat "El tresor maleït", i decideix investigar la veritat de tota la història. Destapa la capsa de Pandora amb un document titulat "El tresor dels templaris", on es fa eco del tresor i de diferents descobriments d’un pergamí. Això va servir d’inspiració al "Código Da Vinci" de Dan Brown.
Segons la llegenda, al moure una pedra que servia com a altar en la església que estava consagrada a Maria Magdalena, van trobar un pilar que aguantava una llosa amb uns pergamins que mostraven una genealogia o grafies enigmàtiques que van permetre coneixer el secret templari.

La pintura mostra quatre personatges, un femení i tres masculins, davant d’una tomba, emmarcats per un paisatge bucòlic. La figura femenina, a la dreta de la imatge, està sent observada per una de les figures masculines, que sembla senyalar alguna cosa que es troba en el sarcòfag. Un altre personatge masculí, amb un genoll al terra, observa i senyala el mateix sector que la figura anterior. El quart personatge es troba de peu, al costat de la tomba i repenjat en ella i mirant pensatiu el personatge que està de genolls. Els tres homes semblen ser pastors, però les seves vestimentes recorden a l’antiga Grècia. La figura de la dona també està vestida de manera grega, però no sembla ser una pastora. La tomba es molt geomètrica, i no té cap tipus d’ornament. El paisatge és ideal, paradisíac.

El paisatge recorda a la Arcàdia, que segons la mitologia grega és una regió ubicada al centre del Peloponesi, a Grècia, era el rei de Pan, déu de la naturalesa i patró dels pastors. Avui Arcàdia és un símbol d’un lloc idíl·lic de felicitat perfecte i de bellesa, però rodejat també de dolçor i trista melancolia. És el lloc ideal de l’home en estat natural. Tot i així, no hi havia en el pensament clàssic una idea única de com era aquell el regne de l’home primitiu.
La Arcàdia que els grecs coneixien era aquella en la que el déu Pan regnava i tocava la siringa, els habitants eren coneguts pels seus dons musicals i per la seva hospitalitat. Però també eren famosos pel seu baix nivell de vida i per la seva ignorància. Ho descriuen com una regió àrida, pobre, rocosa i freda. 
En la pintura es troba escrit la frase llatina “Et in arcadia ego” que no sembla estar completa, ja que no s’hi troba cap verb. Alguns historiadors creuen que representa algun missatge esotèric en un codi possiblement anagramàtic.  

Es diu que el sarcòfag va existir a prop de Rennes-le-Château i va ser identificat al comparar el perfil de la muntanya de la pintura verdadera. DE tal forma que també va aparèixer una tomba que Saunière va intentar esborrar. Els sacerdots van començar algunes búscades als voltants. Aquest diner va servir per comprar terres i per fer una sèrie de construccions al voltant de la seva parròquia. També va omplir l’església amb estàtues misterioses i va posar varies inscripcions llatines per tot arreu.
S’ha especulat que la frase completa és “Et in Arcadia ego sum”, que significa “he tocat la tomba de Jesús”.


Per tant, tot comença amb les senyals d’un embaràs de María Magdalena. Un poble del sud de França conté un secret; en un dels pilars de la seva antiga església es troba una sèrie de pergamins reveladors. Aquests documents acaben els seus dies amagats a la Biblioteca Nacional de França. Les dades són esbromadores, alguns narren la història d’un Jesús que sobreviu a la crucificació i que marxa de França junt amb la seva esposa María Magdalena. Tot i que la història pot semblar fantàstica, tot ha estat recollit en alguns llibres. 

martes, 4 de octubre de 2011

Els romans i l'oci

1- L'amfiteatre 

L’amfiteatre és un edifici ovalat que consta de tres parts bàsiques:
  • La pista (arena) era on es feien espectacles, estava cobert de sorra.
  • El soterrani (fossae) estaven situats sota l’arena i coberts per un empostissat de fusta, servien com a magatzems per als decorats, les gàbies de les feres, els departaments pels lluitadors, etc. Hi havia un sistema de rampes que servia per pujar les feres a la pista.
  • La graderia (cauea) estava constituïda per un sistema de galeries que sostenien i permetien accedir-hi  per unes escales i uns accessos. Estava separada de l’arena per un mur anomenat pòdium. Hi havia una o més tribunes reservades a l’emperador i els grans personatges.





A l’amfiteatre es celebraven diversos espectacles:

  • Les lluites de gladiadors: els gladiadors eren condemnats a mort, també podien ser esclaus castigats pels seus amos o bé homes lliures que no havien trobat un altre recurs per viure. Eren entrenats en unes escoles especials i el dia del combat desfilaven i saludaven l’emperador amb un crit tradicional:  aue Caesar, morituri te salutant. Després es feien les parelles a sorts i començaven a barallar-se. Hi havia uns instructors que vigilaven que la lluita no fos fingida i si calia fuetejaven els gladiadors. El públic cridava i animava al gladiador per qui havia apostat. Quan un dels dos lluitadors es feria alçava la mà per demanar gràcia. L’emperador que portava els jocs decidia segons la opinió del públic. Si havia lluitat bé, la gent aixecava el polze, però si el baixava, el vencedor matava el vençut. Un bon gladiador tenia molts admiradors i podia rebre regals i diners.
  • Les uenationes: eren espectacles d’animals. Feien exhibicions d’animals exòtics, portats de provincies llunyanes.
  • Les naumachiae: eren ofertes excepcionals. Representaven combats navals. S’inundaven les arenes i els gladiadors feien batalles navals històriques.
  • Les execucions: els condemnats a mort lluitaven sense armes amb les feres. S’acostumaven a fer en hores de poca assistència. 


L’amfiteatre de Tarragona

L’amfiteatre va ser construït a principis del segle ll d.C. i va ser reformat el 218 a mans de l’emperador Elagàba. Estava destinat als espectacles violents.  Va ser ubicat fora la muralla, a la vora de la platja, aprofitant un pendent del terreny per recolzar-hi la graderia. Per tant la graderia està en el costat oest retallada en una roca, mentre que la resta va ser construïda per mitjà de caixes massisses. D’aquestes estructures s’han conservat la petita part central del cantó tocant al mar, a l’entorn de l’arc d’accés a la tribuna de les autoritats.La resta de les grades que es veuen en l’actualitat estan reconstruïdes als anys 70. La graderia té una capacitat per a 14.000 persones.

La pista té forma d’el·lipsi de 61’50 x 38’50 metres. Dos soterranis la creuen en angle recte. Avui són visibles però en l’antiguitat quedaven cobertes per l’empostissat. Durant les excavacions s’hi van trobar restes de muntacàrregues que pujaven homes i feres a la pista. Actualment la pista està coberta per ruïnes de dos edificis posteriors. El primer va ser una basílica construïda al segle Vl. Sobre les restes de la mateixa basílica es va aixecar una església romànica de Santa Maria del Miracle al segle Xll.